Lloança a Catalunya!

Un petit país amb una gran empenta

Avui, per segona vegada en dos dies, rebem una gran noticia pel nostre petit país. L’empresa editora del diari El Punt ha comprat el 100 per 100 de les accions de l’AVUI. Després de força temps en què l’AVUI anava perdent tirada per les repetides accions espanyolistes dels seus accionistes, Grup Planeta, Grup Godó i l’ Institut Català de Finances (sociates), per fi tornarà a ser aquell diari nacionalista i català amb cara i ulls que havia estat sempre.

Ja era hora que el nostre petit país es convertís en un país petit però amb una gran empenta. En dos dies la noticia de l’editorial conjunta dels dotze diaris catalans i ara la compra per part del Punt de l’AVUI omplen d’emoció i energia a tots els catalanistes que últimament veiem les coses amb un cert pessimisme resultat de les hores baixes que està passant Catalunya. Ja n’hi ha prou de victimismes. Ja n’hi ha prou de no creure’ns a nosaltres mateixos i d’anar sempre amb la por al cos. Brindem amb cava català per aquestes grans aportacions periodístiques que ens emocionen i brindem perquè a partir d’ara i amb l’ajuda de la gran oportunitat que ens presenta la candidatura independentista de Carretero a la Generalitat recuperem aquesta autoestima que caracteritza Catalunya.

Catalunya és gran, és una gran nació amb unes gran persones, que totes aquestes qüestions de corrupció i de maltractament a la nació no ens ho facin oblidar. Som grans i ningú ens negarà que ho seguim essent, ni tant sols 10 magistrats il•legítims i espanyolistes!
Visca la nostre gran nació i el nostre petit país. Visca Catalunya!

La dignitat de Catalunya

M’afageixo a la iniciativa presa per els mitjans de comunicació catalans així com diferents associacions i, és clar, a la opinió de la societat civil que comparteix aquest sentiment de defensa de la dignitat del nostre pais. Us copio el text sencer de l’editorial que conjuntament publicaven avui un total de dotze diaris catalans.

LA DIGNITAT DE CATALUNYA

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

On és la democràcia?

El 25 d’Octubre es van complir 30 anys de la creació de l’Estatut de Sau l’any 1979. Algú se n’ha adonat? Algú n’ha parlat?
Com parlar-ne si estem esperant que la seva reforma sigui guillotinada per un tribunal constitucional sense cap mena de credibilitat. L’Estatut del 79 era un Estatut ple d’emoció i esperança, un estatut que ens acostava més cap a l’autogovern que la Catalunya postfranquista necessitava per sortir del forat negre on s’havia ficat. Els seus constituents van ser els que van aconsellar ara farà 3 anys a Pasqual Maragall per la reforma de l’Estatut. Un d’ells, Alavedra, és ara tancat a la presó. Un tema que prefereixo no tractar ja que Alavedra és un conegut de la meva família, i la noticia dels seus actes ha estat un fort xoc i una gran decepció.
Així doncs, no volem recordar aquell Estatut d’una època on tot era coratge, valentia, i mirar endavant? Ara mirem endarrere, els polítics es retreuen els actes que han fet o no al passat i ningú mira aquesta Catalunya, que perdonin senyors del PSC no sap on va per molt que vostès ho diguin. Ara Catalunya tot és corrupció, i rèpliques entre catalans. Durant la Transició a Catalunya hi havia un desplegament de partits molt important, tots amb un objectiu en comú, la democràcia. Tot anaven a una, amb petites rèpliques entre ells normals entre ideologies diferents. Però ara ja no tenim ni democràcia.

Cal doncs, una regeneració del sistema. El sistema democràtic actual es va formar durant la Transició de forma que els partits polítics, vinents tots de la clandestinitat i molt atacats durant el franquisme, prenguessin força i importància dins de la ciutadania i la societat. Ara no necessitem enfortir cap partit, necessitem enfortir un sistema que s’està quedant estancat, tal i com diu la senyora Nebrera d’una manera poc elegant. Ara necessitem crear transparència, per tant democràcia, però una democràcia moderna, que se centri en fer política i no per enfortir ningú.
Ara m’arriscaré dient que potser els partits polítics que van prendre importància durant la Transició s’haurien de dissoldre. Convergència Democràtica de Catalunya, ja va fer la seva funció durant la Transició, una feina impecable, amb l’ajuda és clar de tot un moviment centrista que hi havia a Catalunya, molt ben explica’t en un dossier de Joan B. Culla, anomena’t “L’evolució de l’espai centrista a Catalunya (1976-1982)” format entre d’altres per l’Esquerra Democràtica de Catalunya. Ara Convergència té el monopoli del catalanisme, diguin que no molta gent, segueix essent la força catalanista principal del país. Convergència però s’ha quedat estancada al sistema democràtic de la Transició i canviant aquest sistema quedaria mal parada. Ja no queda ningú a Convergència amb el discurs de la Transició, el defensen quatre gats perquè a vegades abandonar els orígens és complicat, però són quatre gats que tenen un pes molt significatiu dins el partit i per tant marquen la direcció de moltes decisions. El que està clar és que Convergència ja no és el partit que era, ha canviat com ho ha fet Catalunya, però no ha escollit el camí correcte. Segueix defensant coses que s’han defensat durant massa temps i que ara han perdut tot el sentit. Us parlaré més a fons de la meva opinió sobre Convergència en un altre post més endavant.
Per millorar el sistema aquests grans partits que tenen el monopoli ideològic haurien de dissoldre’s. Necessitem renovació, i per renovar el sistema primer s’han de renovar els partits. Sembla que en aquestes noves eleccions s’hi presentaran forces candidatures noves que esperem que aportin una mica de corrent d’aire a aquest sistema i recuperem les ideologies, que mica en mica s’estan perdent i diluint en aquest sistema. Ja sigui Reagrupament, Plataforma per Catalunya, Unión Progreso y Democrácia o la Nebrera. Veurem doncs, si aquestes noves eleccions que comencen ara a poc a poc amb les campanyes electorals marcades per el cas Pretòria i Millet, donaran a Catalunya aquesta empenta que necessita per deixar de ser aquesta nostres pobra, bruta, trista i dissortada pàtria de que ens parlava el gran Espriu.

Els somiats Estats Units d’Europa

 

Heus aquí unes noves eleccions. Però aquestes no són importants pensarà molta gent, massa gent segurament, aquesta gent que no té cap interès en anar a votar el dia 7 de juny.

Catalunya té una innegable vocació europea. El catalanisme sempre ha tingut com a referent una Europa democràtica, amb cohesió social, innovadora i amb un gran potencial econòmic. Catalunya forma part de la història d’Europa i li aporta idees així com un patrimoni cultural i lingüístic molt important. Així doncs els catalans no podem prescindir d’Europa. Europa és el nostre futur i aquest futur passa pel Parlament Europeu i per tant passa per les pròximes eleccions del 7 de juny. Potser és el moment de canviar aquesta majoria que tenen el Partit Popular Europeu i el Partit Socialista que conquerint la majoria d’escons parlamentaris europeus col·laboren en fer d’Europa un lloc llunyà que cansa i aporta poc a cada una de les civilitzacions europees. Aquest bipartidisme europeu, a la espanyola, contribueix a l’abstenció massiva que té lloc cada 5 anys als països de la Unió Europea.

Encara n’hi ha que somiem. Somiem amb una Europa federal, amb una Europa d’estats federals on hi pugui tenir veu i lloc un estat català. Una Europa més multicultural, una Europa d’excel·lència democràtica, cívica, econòmica i social,on Catalunya pot aportar molt però aprendre bastant més.

Així em remunto a l’expresident Pasqual Maragall, promotor d’aquesta idea del federalisme europeu o dels Estats Units d’Europa. Maragall va inscriure al llistat de partits polítics d’Espanya l’any 1998 el Partit Català d’Europa sense èxit ja que finalment no es va presentar a les eleccions. Un partit que tenia com a principal interès guià Catalunya cap Europa i guià Europa cap al federalisme i d’aquesta manera fer que Catalunya tingués veu i representació en uns Estats Units d’Europa que contribuirien a la cohesió social i al potencial econòmic que a hores d’ara és gairebé inexistent. Potser seria ara el moment de tornar a fer sorgir aquesta idea i que prengués lloc a la política europea d’hores d’ara.

Animo així a que tothom vagi a votar aquestes pròximes eleccions al Parlament Europeu perquè així col·laborem amb aquesta Europa que ens ensenya i a qui li devem moltes de les coses que la encarcarada Espanya ens nega dia rere dia.

Mario Benedetti…

Diu Serrat que Benedetti deixa a tota l’America Llatina uns grans ideals de llibertat, justicia i solidaritat, i afegeix que era “como diría Machado, un hombre en el mejor sentido de la palabra, un hombre bueno”. Llegiu-lo i comproveu-ho vosaltres mateixos…

Endavant Carretero

Reprenc les actualitzacions blogueres per fer públic el meu suport a Joan Carretero. Per fi ha aparegut algú que sembla tenir les coses clares, algú que ha deixat de banda el joc dels independentistes de façana, electoralistes, i ha creat dilema i esperança a un país que va a la deriva en plena tempesta econòmica i ideològica. Un país on la paraula independència començava a degenerar i començava a fer més nosa que servei. On la força política declarada independentista s’està rifant de tots aquells que creiem en una Catalunya lliure d’una Espanya opressora i que ens prohibeix el nostre desenvolupament i la modernització del nostre país. És per això que calia una persona emprenedora, que tallés amb aquesta degeneració del terme i que presentés unes idees clares per reprendre el somni de molts catalans. I que ho fes tenint clara una cosa molt essencial, la independència de Catalunya no se l’han de discutir entre partits de dretes, d’esquerres o del que sigui, la independència de Catalunya s’ha de aconseguir amb l’ajuda de tots. És aquí on el sr. Carretero m’ha donat més confiança i s’ha guanyat tot el meu respecte i també suport. És ara que les coses van mal dades que a Catalunya s’ha de presentar amb més força una alternativa trencadora, i esperem que el senyor Carretero ho sàpiga tirar endavant, perquè de moment ja compte amb tot el meu suport i crec que amb el de molts catalans més, desencisats amb la política independentista dels partits catalanistes del país. Així que convido el sr. Carretero a seguir endavant i també a tenir en compte l’oferta del sr. Mas d’entrar a la Casa Gran del Catalanisme i convertir-la entre tots en una eina essencial per convertir Catalunya en un estat benestant. I portar als partits a una clara distinció enter unionistes i independentistes i deixar així els dubtes i diferències internes de molts partits polítics com ICV o CDC. A veure si d’una vegada per totes les coses en política són clares i entenedores i aconseguim així portar la política al carrer i treure tot aquest absentisme que ens persegueix últimament. Endavant Carretero i endavant Catalunya!

Permeteu-me dir NO a la guerra

La tolerància és el primer pas per arribar a una convivència sana i constructiva. Aquesta és la teoria que hem de seguir i que moltes vegades oblidem. Respectar, tolerar, donar llibertat de pensament és un dels principis fonamentals per aconseguir la pau al món. És impossible però donar llibertat de pensament i no tolerar el que l’altre pensa. Una contradicció en tota regla que es dona molt sovint.

Últimament amb la guerra Israel-Palestina ens trobem amb varies opinions. Les que són pro-Israel, mal vistes per la majoria de la societat, les pro-Palestina, mal vistes pels pro-Israel, i els que no es posicionen al costat de ningú, simplement perquè posicionar-se al costat d’ algú en una guerra significa formar-hi part i a estar-hi d’acord, almenys aquesta és la meva visió. Tolero les tres posicions. Però em quedo amb la tercera. La manifestació d’ahir a la tarda a Barcelona organitzada per la plataforma Aturem la guerra va allunyar-se de tota posició neutral i simple en contra de la guerra i es va posicionar, potser per el assistents més que pels organitzadors, en una manifestació pro-Palestina en tota regla. Les imatges mostrades en tots els diaris i també a la televisió mostren una manifestació de Palestins enfurismats que cridaven en contra de Israel i a favor de Palestina. No era una manifestació en contra de la guerra sinó a favor d’uns dels bàndols d’una guerra que fa molts anys que dura i sembla que en durarà força més si ningú extern posa un mica d’ordre.

Algú m’ha retret no haver assistit a la manifestació, per això escric aquestes ratlles. Aquí teniu la meva explicació del que em va semblar la manifestació d’ahir i el perquè no hi vaig assistir.

Permeteu-me que digui NO a la guerra però no em feu posicionar-me en cap dels dos bàndols.

“Quien parte y reparte se lleva la mejor parte”

Les JERC s’han carregat de diners amb les subvencions de la Secretaria de Joventut de la Generalitat d’aquest any. Ni més ni menys que 47.000, 8000 euros més que totes les altres organitzacions polítiques juntes. Sembla estrany, sobretot si saps que el titular de la Secretaria de Joventut és d’ERC i va ser un alt dirigent de les joventuts d’aquest partit durant uns quants anys o que tot això a la vegada depèn del Departament d’ Acció Social i Ciutadania també dirigit per una republicana.

Les subvencions són lliurades segons els projectes presentats per cada organització. Sobte que un dels projectes presentat per les JERC i en el que s’hi van invertit més diners de la subvenció fos una festa, l’Acampada Verda. La organització que ha rebut menys diners ha estat la JNC, joventuts de CDC. Han rebut un total de 6000 euros, menys dels invertits en la festa de les JERC, tot i havent presentat un dels projectes més important organitzats per una associació juvenil del país. L’Escola d’estiu de la Fundació Trias Fargas, un projecte on durant dues setmanes es reuneixen militants de l’organització en diverses conferències, debats i xerrades sobre política. Deu ser que els sembla avorrit això als d’ERC i per això decideixen lliurar més diners per fer festes.

Aquí tothom mira per casa seva, i està clar que el titular de la Secretaria de Joventut també. No se n’ha estat de donar més diners als seus, encara que els projectes presentats fossin menys importants. I com ell segurament molts dels que estan en el formós govern tripartit.

Us deixo l‘enllaç a l’article publicat al diari El País d’avui.

I la veritat és que no puc acabar un post d’aquesta setmana sense parlar dels meus amics els Socialistes. Bé, només d’aquells diputats que tenen a Madrid gràcies als quals s’han acceptat els pressuposts de l’Estat. Gràcies de nou, per ajudar a Catalunya a seguir caminant enrere i no endavant.

Un Obama i una bona oposició

L’Obama ha tornat la il·lusió per la política. Ens ha tornat la il·lusió per creure que encara hi ha gent que vol dedicar la seva vida al país, i que es planteja la idea de què pot fer ell pel país i no què pot fer el país per ell.

Un polític carismàtic, amb una oratòria exepcional, entregat al poble, proper, i renovador. Abans de polític Obama ha estat ciutadà i és que per entendre que passa al nostre país ens falten ciutadans com Obama, i d’aquesta manera, doncs, també polítics com Obama.

Així doncs, sóc dels que penso que Catalunya necessita un Obama, i utilitzo l’Obama perquè ara està de moda. Tot i que en podria anomenar d’altres, al PS francés ha estat apunt de ser presidit per un jove polític amb una oratòria igual d’excepcional que la d’Obama, amb una empenta envejosa i un coratge esperançador.

Amb tot això us vull comentar les accions del sr. Mas últimament des de les files de l’oposició.

Últimament el sr. Mas, està fent una oposició de treures el barret. Sembla que s’està acomodant a la cadira de cap de l’oposició. Sembla que comença a comprendre, des de la prespectiva actual què necessita el poble català, i el poble català ara mateix no necessita que els polítics es retreguin accions sinó que en presentin de noves. Necessiten que el sr.Mas fassi oposició en el bon sentit de la paraula, que critiqui al govern, però que n’exposi una solució a tot allò que hagi criticat.

Sembla que ultimament ho està fent bé i esperem que duri i que això ens porti a guanyar-nos la confiança d’uns catalans, que em sap greu dir-ho, però fa temps que estàn perduts políticament.Em pregunto si el sr. Mas s’ha fixat en la oposició que porta fent el Partit Conservador britànic durant les tres últimes legislatures. David Cameron està fent un oposició esplèndida. Des de la derrota del Partit Conservador a les generals del 2005 es va començar a posar de manifest la necessitat de modernitzar aquest partit. Així Cameron va començar a invocar, amb una filosofia Tory i una oratòria especial, una emfatització d’alguns aspectes que tenien el major interés per tota la comunitat britànica i que el poble comença a prendre millor que les accions del govern laboralista actual.

Potser no necessàriament és un Obama el que necessitem, sinó simplement una cultura política de nivell i d’àmbit mundial i no Espanyol, perquè si hem de seguir al sr. Zapatero o al sr. Rajoy no anirem enlloc.

L’altre dia llegia un article al País que si llegiu us ajudarà ha entendre les meves paraules.