Alasdair McIntyre, un model per afrontar la situació actual?

Professor de la Universitat de Notre Dame, nascut a Escòcia el 1929 i docent als EUA des de 1970, Alasdair McIntyre, a través de la seva obra After Virtue, ha fet unes de la gran aportacions no només al pensament comunitarista en particular, sinó també a la filosofia moral contemporània en general. Autor d’altres obres influents en la teologia, el marxisme, la racionalitat, la metafísica, la ètica i la història de la filosofia, McIntyre, al llarg de la seva vida, ha realitzat un viatge intel·lectual des del marxisme al catolicisme i d’Aristòtil a Tomàs d’Aquino, i actualment és un prominent filòsof de la política tomista. Caracteritzat sobretot per la seva antipatia al món modern, liberal i capitalista, creu que la filosofia moderna i la vida moderna es caracteritzen per l’absència d’un codi moral coherent i defensa que a la majoria de persones els manca un sentit significatiu de propòsit a les seves vides i també una autèntica comunitat. Podríem dir que la tesi d’After Virtue és la voluntat de cultivar les comunitat unides per una concepció de la vida bona que dirigeixi i emmarqui els projectes vitals dels seus membres.
La teoria política contemporània neix a partir de John Rawls i la seva obra A theory of justicie. De les crítiques que se li han realitzat han sorgit les principals corrents teòriques actuals, des del neoliberalisme de Nozick, passant pels marxistes i els feministes, fins als comunitaristes.
Rawls, al seu segon llibre, Political Liberalism, parla de la teoria política a resultes del pluralisme. Per ell, les discrepàncies ètiques en la societat no tenen una solució que pugui ser imposada per cap model d’estat. Les persones tenen drets individuals i la democràcia no pot invalidar-los. Per tant, qualsevol teoria que tingui com a premissa els drets individuals no es pot afrontar al pluralisme. McIntyre, a la seva crítica a Rawls, sosté que les teories polítiques normatives no són commensurables entre si, argumentant que aquestes discrepen entre visions diferents de l’antropologia humana i les prioritzacions dels drets, les quals poden ser incompatibles.
McIntyre a After Virtue, va fer una lectura apocalíptica del món modern. Com a postmodern apocalíptic considera la il·lustració i el liberalisme, amb tot el que han comportat, el pluralisme i l’individualisme, els culpables d’un món regit per l’atomització i allunyat del contextualisme que ell defensa. Per ell, s’ha d’afrontar aquest model, que ens porta a una realitat desconcertant, a partir de la religió entesa, en sentit ampli, com a comunitat de sentit, com un vincle que ens constitueixi i ens doni sentit, que faci que l’home pugui esdevenir un ésser virtuós i pugui així, tendir cap a una finalitat donada. És aquí, on pareix l’aristotelisme d’Alasadair McIntyre, en la creença que sense una teleologia no hi ha cap possibilitat de poder donar a tothom un lloc a la societat, i que les persones van a la recerca d’una identitat, de l’autorealització.
De fet, tot allò que ell va assenyalar ha sigut la tendència que ha seguit el món durant les últimes dècades. La vida ja no tant sols està atomitzada, sinó que s’està tornant líquida. Les referències vitals s’han globalitzat i han crescut diferents tensions com a reacció d’un descontentament amb el liberalisme i les fites desconcertants de la modernitat, com poden ser les religions new age, l’ecologisme i els moviments antisistema per citar-ne alguns.
Potser McIntyre és massa radical, no cal tornar al discurs aristotèlic pur i retornar al discurs de les virtuts grec. Però es va avançar al que ens trobarem a les properes dècades a resoltes de la crisi actual? És una crisi de tot el sistema, o tant sols el financer? Seria interessant agafar les reflexions de McIntyre per tal d’afrontar el que ens depara la situació de desconcert actual, sense prendre’l al peu de la lletra, però si, potser com un referent intel·lectual al qui li han mancat defensors al món de la filosofia.

Nessun Dorma (Pavarotti, NY 1980)

 

Valors i nous reptes

Fa just un mes que Josep Lluís Cleries, conseller de Benestar Social i Família, anunciava la proposta del disseny, per part de la conselleria, d’un pla nacional de valors. Segons el conseller, el govern es proposa fomentar “l’esforç, la superació, la solidaritat, la generositat, l’esperit de servei o la mateixa democràcia”, i crearà un consell assessor, format per personalitats del món acadèmic, universitari i del sector social, per tal de fixar i fer efectiu el pla.
La proposta no ha estat poc criticada, i és que, des de posicions sovint liberals i progressistes, la idea de promoure valors des del govern és una feina que no li correspon.  Segons els teòrics liberals, el govern és moralment neutral, i això constitueix un dels punts essencials de la crítica que han realitzat, al llarg dels anys, els teòrics comunitaristes al model liberal. Segons aquests, els governs no són neutrals ja que són institucions nascudes dins d’una comunitat i per tant, fonamentades en les estructures morals d’aquestes.
Les comunitats són fomentades, en part, per uns valors que guien totes les persones que en formen part. En el nostre cas, al ser un país d’arrels cristianes, els nostres són majoritàriament hereus del cristianisme. Són doncs, els valors, els que ens uneixen i alimenten la cohesió dins les nostres societats. No podem negar que, com a resultat de la globalització i de la velocitat que està prenent el món, estem entrant en una dinàmica on els valors són cada cop més líquids.
Tanmateix, en aquest nou món, on el multiculturalisme impregna les nostres nacions, és responsabilitat de tots, treballar per aconseguir una convivència i una cohesió prou forta com per afrontar els reptes que ens depara el futur. Tradicionalment, al nostre país, l’escoltisme ha desenvolupat gran part d’aquesta funció. S’han encarregat de promocionar, de formes i mètodes diversos, uns valors claus entre els més joves per tal que creixin i afrontin aquests nous reptes i aquests nous moviments amb una actitud i uns comportaments d’acord amb el país i alhora amb el món on viuen.
I per això mateix, la idea del govern de potenciar allò que ens ha creat com a comunitat no em sembla cap mena d’intromissió. No sabem en què consistirà exactament tot i que el conseller ja va deixar clar que no es volien posar al menjador de casa de ningú. Això no obstant, com a iniciativa per redreçar allò que amb els nous temps es pot anar afeblint, considero que és un primer pas essencial.