Permeteu-me dir NO a la guerra

La tolerància és el primer pas per arribar a una convivència sana i constructiva. Aquesta és la teoria que hem de seguir i que moltes vegades oblidem. Respectar, tolerar, donar llibertat de pensament és un dels principis fonamentals per aconseguir la pau al món. És impossible però donar llibertat de pensament i no tolerar el que l’altre pensa. Una contradicció en tota regla que es dona molt sovint.

Últimament amb la guerra Israel-Palestina ens trobem amb varies opinions. Les que són pro-Israel, mal vistes per la majoria de la societat, les pro-Palestina, mal vistes pels pro-Israel, i els que no es posicionen al costat de ningú, simplement perquè posicionar-se al costat d’ algú en una guerra significa formar-hi part i a estar-hi d’acord, almenys aquesta és la meva visió. Tolero les tres posicions. Però em quedo amb la tercera. La manifestació d’ahir a la tarda a Barcelona organitzada per la plataforma Aturem la guerra va allunyar-se de tota posició neutral i simple en contra de la guerra i es va posicionar, potser per el assistents més que pels organitzadors, en una manifestació pro-Palestina en tota regla. Les imatges mostrades en tots els diaris i també a la televisió mostren una manifestació de Palestins enfurismats que cridaven en contra de Israel i a favor de Palestina. No era una manifestació en contra de la guerra sinó a favor d’uns dels bàndols d’una guerra que fa molts anys que dura i sembla que en durarà força més si ningú extern posa un mica d’ordre.

Algú m’ha retret no haver assistit a la manifestació, per això escric aquestes ratlles. Aquí teniu la meva explicació del que em va semblar la manifestació d’ahir i el perquè no hi vaig assistir.

Permeteu-me que digui NO a la guerra però no em feu posicionar-me en cap dels dos bàndols.

Un Obama i una bona oposició

L’Obama ha tornat la il·lusió per la política. Ens ha tornat la il·lusió per creure que encara hi ha gent que vol dedicar la seva vida al país, i que es planteja la idea de què pot fer ell pel país i no què pot fer el país per ell.

Un polític carismàtic, amb una oratòria exepcional, entregat al poble, proper, i renovador. Abans de polític Obama ha estat ciutadà i és que per entendre que passa al nostre país ens falten ciutadans com Obama, i d’aquesta manera, doncs, també polítics com Obama.

Així doncs, sóc dels que penso que Catalunya necessita un Obama, i utilitzo l’Obama perquè ara està de moda. Tot i que en podria anomenar d’altres, al PS francés ha estat apunt de ser presidit per un jove polític amb una oratòria igual d’excepcional que la d’Obama, amb una empenta envejosa i un coratge esperançador.

Amb tot això us vull comentar les accions del sr. Mas últimament des de les files de l’oposició.

Últimament el sr. Mas, està fent una oposició de treures el barret. Sembla que s’està acomodant a la cadira de cap de l’oposició. Sembla que comença a comprendre, des de la prespectiva actual què necessita el poble català, i el poble català ara mateix no necessita que els polítics es retreguin accions sinó que en presentin de noves. Necessiten que el sr.Mas fassi oposició en el bon sentit de la paraula, que critiqui al govern, però que n’exposi una solució a tot allò que hagi criticat.

Sembla que ultimament ho està fent bé i esperem que duri i que això ens porti a guanyar-nos la confiança d’uns catalans, que em sap greu dir-ho, però fa temps que estàn perduts políticament.Em pregunto si el sr. Mas s’ha fixat en la oposició que porta fent el Partit Conservador britànic durant les tres últimes legislatures. David Cameron està fent un oposició esplèndida. Des de la derrota del Partit Conservador a les generals del 2005 es va començar a posar de manifest la necessitat de modernitzar aquest partit. Així Cameron va començar a invocar, amb una filosofia Tory i una oratòria especial, una emfatització d’alguns aspectes que tenien el major interés per tota la comunitat britànica i que el poble comença a prendre millor que les accions del govern laboralista actual.

Potser no necessàriament és un Obama el que necessitem, sinó simplement una cultura política de nivell i d’àmbit mundial i no Espanyol, perquè si hem de seguir al sr. Zapatero o al sr. Rajoy no anirem enlloc.

L’altre dia llegia un article al País que si llegiu us ajudarà ha entendre les meves paraules.

Enganyats o enbobats?

És un bon moment per fer política? Diuen que el bon mariner es descubreix quan hi ha tormenta. Pot ser amb els polítics passa igual però en comptes de tormenta tenim CRISI. Ara resulta que en ZP vol anar a la reunió amb el G-20 i el G-8. Creu que és injust que Espanya no pugui ser representada a la cimera. Normal, sobretot tenint en compte que fa poc va dir que Espanya tenia l’economia més segura del món. Pot ser ara es descobrirà que Espanya no té res a dir a Europa, ni encara menys al món.
També diuen que ara serà un bon moment per Catalunya. Bon moment? Però si tenim crisi, com pot haver-hi bon moment per ningú? I és que es veu que Catalunya pot aprofitar la crisi per desmarcar-se d’Espanya. Tampoc ho entenc, diga’m ignorant. Segons el meu parer Catalunya ha estat amb crisi sempre, sobretot des de que Espanya ens fot els calers sense cap mena de mirament. I amb la crisi financera mundial no crec que la crisi que ja tenim es redueixi, ans al contrari, en tot cas augmentarà. Així doncs totes aquestes espaculacions que giren al voltant de la crisi només es deuen a la premsa. A una premsa que cada dia és pitjor. Que es mou per valors i no per informar el poble. No diré noms però crec que s’hauria de plantajar una renovació dels mitjans de comunicació catalans i potser també mundials.
Vivim enganyats i envoltats d’espaculacions que ens fan creure les coses més innedites i incoherents que ens podem imaginar. Però ens les creiem, això és el més trist.