El 25 d’Octubre es van complir 30 anys de la creació de l’Estatut de Sau l’any 1979. Algú se n’ha adonat? Algú n’ha parlat?
Com parlar-ne si estem esperant que la seva reforma sigui guillotinada per un tribunal constitucional sense cap mena de credibilitat. L’Estatut del 79 era un Estatut ple d’emoció i esperança, un estatut que ens acostava més cap a l’autogovern que la Catalunya postfranquista necessitava per sortir del forat negre on s’havia ficat. Els seus constituents van ser els que van aconsellar ara farà 3 anys a Pasqual Maragall per la reforma de l’Estatut. Un d’ells, Alavedra, és ara tancat a la presó. Un tema que prefereixo no tractar ja que Alavedra és un conegut de la meva família, i la noticia dels seus actes ha estat un fort xoc i una gran decepció.
Així doncs, no volem recordar aquell Estatut d’una època on tot era coratge, valentia, i mirar endavant? Ara mirem endarrere, els polítics es retreuen els actes que han fet o no al passat i ningú mira aquesta Catalunya, que perdonin senyors del PSC no sap on va per molt que vostès ho diguin. Ara Catalunya tot és corrupció, i rèpliques entre catalans. Durant la Transició a Catalunya hi havia un desplegament de partits molt important, tots amb un objectiu en comú, la democràcia. Tot anaven a una, amb petites rèpliques entre ells normals entre ideologies diferents. Però ara ja no tenim ni democràcia.

Cal doncs, una regeneració del sistema. El sistema democràtic actual es va formar durant la Transició de forma que els partits polítics, vinents tots de la clandestinitat i molt atacats durant el franquisme, prenguessin força i importància dins de la ciutadania i la societat. Ara no necessitem enfortir cap partit, necessitem enfortir un sistema que s’està quedant estancat, tal i com diu la senyora Nebrera d’una manera poc elegant. Ara necessitem crear transparència, per tant democràcia, però una democràcia moderna, que se centri en fer política i no per enfortir ningú.
Ara m’arriscaré dient que potser els partits polítics que van prendre importància durant la Transició s’haurien de dissoldre. Convergència Democràtica de Catalunya, ja va fer la seva funció durant la Transició, una feina impecable, amb l’ajuda és clar de tot un moviment centrista que hi havia a Catalunya, molt ben explica’t en un dossier de Joan B. Culla, anomena’t “L’evolució de l’espai centrista a Catalunya (1976-1982)” format entre d’altres per l’Esquerra Democràtica de Catalunya. Ara Convergència té el monopoli del catalanisme, diguin que no molta gent, segueix essent la força catalanista principal del país. Convergència però s’ha quedat estancada al sistema democràtic de la Transició i canviant aquest sistema quedaria mal parada. Ja no queda ningú a Convergència amb el discurs de la Transició, el defensen quatre gats perquè a vegades abandonar els orígens és complicat, però són quatre gats que tenen un pes molt significatiu dins el partit i per tant marquen la direcció de moltes decisions. El que està clar és que Convergència ja no és el partit que era, ha canviat com ho ha fet Catalunya, però no ha escollit el camí correcte. Segueix defensant coses que s’han defensat durant massa temps i que ara han perdut tot el sentit. Us parlaré més a fons de la meva opinió sobre Convergència en un altre post més endavant.
Per millorar el sistema aquests grans partits que tenen el monopoli ideològic haurien de dissoldre’s. Necessitem renovació, i per renovar el sistema primer s’han de renovar els partits. Sembla que en aquestes noves eleccions s’hi presentaran forces candidatures noves que esperem que aportin una mica de corrent d’aire a aquest sistema i recuperem les ideologies, que mica en mica s’estan perdent i diluint en aquest sistema. Ja sigui Reagrupament, Plataforma per Catalunya, Unión Progreso y Democrácia o la Nebrera. Veurem doncs, si aquestes noves eleccions que comencen ara a poc a poc amb les campanyes electorals marcades per el cas Pretòria i Millet, donaran a Catalunya aquesta empenta que necessita per deixar de ser aquesta nostres pobra, bruta, trista i dissortada pàtria de que ens parlava el gran Espriu.

Heus aquí unes noves eleccions. Però aquestes no són importants pensarà molta gent, massa gent segurament, aquesta gent que no té cap interès en anar a votar el dia 7 de juny.

Catalunya té una innegable vocació europea. El catalanisme sempre ha tingut com a referent una Europa democràtica, amb cohesió social, innovadora i amb un gran potencial econòmic. Catalunya forma part de la història d’Europa i li aporta idees així com un patrimoni cultural i lingüístic molt important. Així doncs els catalans no podem prescindir d’Europa. Europa és el nostre futur i aquest futur passa pel Parlament Europeu i per tant passa per les pròximes eleccions del 7 de juny. Potser és el moment de canviar aquesta majoria que tenen el Partit Popular Europeu i el Partit Socialista que conquerint la majoria d’escons parlamentaris europeus col·laboren en fer d’Europa un lloc llunyà que cansa i aporta poc a cada una de les civilitzacions europees. Aquest bipartidisme europeu, a la espanyola, contribueix a l’abstenció massiva que té lloc cada 5 anys als països de la Unió Europea.

Encara n’hi ha que somiem. Somiem amb una Europa federal, amb una Europa d’estats federals on hi pugui tenir veu i lloc un estat català. Una Europa més multicultural, una Europa d’excel·lència democràtica, cívica, econòmica i social,on Catalunya pot aportar molt però aprendre bastant més.

Així em remunto a l’expresident Pasqual Maragall, promotor d’aquesta idea del federalisme europeu o dels Estats Units d’Europa. Maragall va inscriure al llistat de partits polítics d’Espanya l’any 1998 el Partit Català d’Europa sense èxit ja que finalment no es va presentar a les eleccions. Un partit que tenia com a principal interès guià Catalunya cap Europa i guià Europa cap al federalisme i d’aquesta manera fer que Catalunya tingués veu i representació en uns Estats Units d’Europa que contribuirien a la cohesió social i al potencial econòmic que a hores d’ara és gairebé inexistent. Potser seria ara el moment de tornar a fer sorgir aquesta idea i que prengués lloc a la política europea d’hores d’ara.

Animo així a que tothom vagi a votar aquestes pròximes eleccions al Parlament Europeu perquè així col·laborem amb aquesta Europa que ens ensenya i a qui li devem moltes de les coses que la encarcarada Espanya ens nega dia rere dia.

Diu Serrat que Benedetti deixa a tota l’America Llatina uns grans ideals de llibertat, justicia i solidaritat, i afegeix que era “como diría Machado, un hombre en el mejor sentido de la palabra, un hombre bueno”. Llegiu-lo i comproveu-ho vosaltres mateixos…

Reprenc les actualitzacions blogueres per fer públic el meu suport a Joan Carretero. Per fi ha aparegut algú que sembla tenir les coses clares, algú que ha deixat de banda el joc dels independentistes de façana, electoralistes, i ha creat dilema i esperança a un país que va a la deriva en plena tempesta econòmica i ideològica. Un país on la paraula independència començava a degenerar i començava a fer més nosa que servei. On la força política declarada independentista s’està rifant de tots aquells que creiem en una Catalunya lliure d’una Espanya opressora i que ens prohibeix el nostre desenvolupament i la modernització del nostre país. És per això que calia una persona emprenedora, que tallés amb aquesta degeneració del terme i que presentés unes idees clares per reprendre el somni de molts catalans. I que ho fes tenint clara una cosa molt essencial, la independència de Catalunya no se l’han de discutir entre partits de dretes, d’esquerres o del que sigui, la independència de Catalunya s’ha de aconseguir amb l’ajuda de tots. És aquí on el sr. Carretero m’ha donat més confiança i s’ha guanyat tot el meu respecte i també suport. És ara que les coses van mal dades que a Catalunya s’ha de presentar amb més força una alternativa trencadora, i esperem que el senyor Carretero ho sàpiga tirar endavant, perquè de moment ja compte amb tot el meu suport i crec que amb el de molts catalans més, desencisats amb la política independentista dels partits catalanistes del país. Així que convido el sr. Carretero a seguir endavant i també a tenir en compte l’oferta del sr. Mas d’entrar a la Casa Gran del Catalanisme i convertir-la entre tots en una eina essencial per convertir Catalunya en un estat benestant. I portar als partits a una clara distinció enter unionistes i independentistes i deixar així els dubtes i diferències internes de molts partits polítics com ICV o CDC. A veure si d’una vegada per totes les coses en política són clares i entenedores i aconseguim així portar la política al carrer i treure tot aquest absentisme que ens persegueix últimament. Endavant Carretero i endavant Catalunya!

La tolerància és el primer pas per arribar a una convivència sana i constructiva. Aquesta és la teoria que hem de seguir i que moltes vegades oblidem. Respectar, tolerar, donar llibertat de pensament és un dels principis fonamentals per aconseguir la pau al món. És impossible però donar llibertat de pensament i no tolerar el que l’altre pensa. Una contradicció en tota regla que es dona molt sovint.

Últimament amb la guerra Israel-Palestina ens trobem amb varies opinions. Les que són pro-Israel, mal vistes per la majoria de la societat, les pro-Palestina, mal vistes pels pro-Israel, i els que no es posicionen al costat de ningú, simplement perquè posicionar-se al costat d’ algú en una guerra significa formar-hi part i a estar-hi d’acord, almenys aquesta és la meva visió. Tolero les tres posicions. Però em quedo amb la tercera. La manifestació d’ahir a la tarda a Barcelona organitzada per la plataforma Aturem la guerra va allunyar-se de tota posició neutral i simple en contra de la guerra i es va posicionar, potser per el assistents més que pels organitzadors, en una manifestació pro-Palestina en tota regla. Les imatges mostrades en tots els diaris i també a la televisió mostren una manifestació de Palestins enfurismats que cridaven en contra de Israel i a favor de Palestina. No era una manifestació en contra de la guerra sinó a favor d’uns dels bàndols d’una guerra que fa molts anys que dura i sembla que en durarà força més si ningú extern posa un mica d’ordre.

Algú m’ha retret no haver assistit a la manifestació, per això escric aquestes ratlles. Aquí teniu la meva explicació del que em va semblar la manifestació d’ahir i el perquè no hi vaig assistir.

Permeteu-me que digui NO a la guerra però no em feu posicionar-me en cap dels dos bàndols.

Les JERC s’han carregat de diners amb les subvencions de la Secretaria de Joventut de la Generalitat d’aquest any. Ni més ni menys que 47.000, 8000 euros més que totes les altres organitzacions polítiques juntes. Sembla estrany, sobretot si saps que el titular de la Secretaria de Joventut és d’ERC i va ser un alt dirigent de les joventuts d’aquest partit durant uns quants anys o que tot això a la vegada depèn del Departament d’ Acció Social i Ciutadania també dirigit per una republicana.

Les subvencions són lliurades segons els projectes presentats per cada organització. Sobte que un dels projectes presentat per les JERC i en el que s’hi van invertit més diners de la subvenció fos una festa, l’Acampada Verda. La organització que ha rebut menys diners ha estat la JNC, joventuts de CDC. Han rebut un total de 6000 euros, menys dels invertits en la festa de les JERC, tot i havent presentat un dels projectes més important organitzats per una associació juvenil del país. L’Escola d’estiu de la Fundació Trias Fargas, un projecte on durant dues setmanes es reuneixen militants de l’organització en diverses conferències, debats i xerrades sobre política. Deu ser que els sembla avorrit això als d’ERC i per això decideixen lliurar més diners per fer festes.

Aquí tothom mira per casa seva, i està clar que el titular de la Secretaria de Joventut també. No se n’ha estat de donar més diners als seus, encara que els projectes presentats fossin menys importants. I com ell segurament molts dels que estan en el formós govern tripartit.

Us deixo l‘enllaç a l’article publicat al diari El País d’avui.

I la veritat és que no puc acabar un post d’aquesta setmana sense parlar dels meus amics els Socialistes. Bé, només d’aquells diputats que tenen a Madrid gràcies als quals s’han acceptat els pressuposts de l’Estat. Gràcies de nou, per ajudar a Catalunya a seguir caminant enrere i no endavant.

L’Obama ha tornat la il·lusió per la política. Ens ha tornat la il·lusió per creure que encara hi ha gent que vol dedicar la seva vida al país, i que es planteja la idea de què pot fer ell pel país i no què pot fer el país per ell.

Un polític carismàtic, amb una oratòria exepcional, entregat al poble, proper, i renovador. Abans de polític Obama ha estat ciutadà i és que per entendre que passa al nostre país ens falten ciutadans com Obama, i d’aquesta manera, doncs, també polítics com Obama.

Així doncs, sóc dels que penso que Catalunya necessita un Obama, i utilitzo l’Obama perquè ara està de moda. Tot i que en podria anomenar d’altres, al PS francés ha estat apunt de ser presidit per un jove polític amb una oratòria igual d’excepcional que la d’Obama, amb una empenta envejosa i un coratge esperançador.

Amb tot això us vull comentar les accions del sr. Mas últimament des de les files de l’oposició.

Últimament el sr. Mas, està fent una oposició de treures el barret. Sembla que s’està acomodant a la cadira de cap de l’oposició. Sembla que comença a comprendre, des de la prespectiva actual què necessita el poble català, i el poble català ara mateix no necessita que els polítics es retreguin accions sinó que en presentin de noves. Necessiten que el sr.Mas fassi oposició en el bon sentit de la paraula, que critiqui al govern, però que n’exposi una solució a tot allò que hagi criticat.

Sembla que ultimament ho està fent bé i esperem que duri i que això ens porti a guanyar-nos la confiança d’uns catalans, que em sap greu dir-ho, però fa temps que estàn perduts políticament.Em pregunto si el sr. Mas s’ha fixat en la oposició que porta fent el Partit Conservador britànic durant les tres últimes legislatures. David Cameron està fent un oposició esplèndida. Des de la derrota del Partit Conservador a les generals del 2005 es va començar a posar de manifest la necessitat de modernitzar aquest partit. Així Cameron va començar a invocar, amb una filosofia Tory i una oratòria especial, una emfatització d’alguns aspectes que tenien el major interés per tota la comunitat britànica i que el poble comença a prendre millor que les accions del govern laboralista actual.

Potser no necessàriament és un Obama el que necessitem, sinó simplement una cultura política de nivell i d’àmbit mundial i no Espanyol, perquè si hem de seguir al sr. Zapatero o al sr. Rajoy no anirem enlloc.

L’altre dia llegia un article al País que si llegiu us ajudarà ha entendre les meves paraules.

Abans d’ahir va haver-hi una reunió entre les cúpules del partit d’ UDC i PSC. D’allà en va sortir una aposta comú per tractar la sentència que fassi el Tribunal Constitucional a l’Estatut. Realment aquesta aposta comú fa més por que goig. Dos partits centralistes i madridistes, és a dir espanyolistes no sé quina mena de resposta poden fer a una retallada de l’Estatut. Segons ells volen fer una sentència adversa a la retallada entre tots els partits catalans.

La veritat, em fan riure, i ric per no plorar. UDC vol estar al poder. Vol aconseguir el poder de la manera que calgui. I si una d’aquestes maneres és anant a redera dels socialistes, ho faràn, i no només ho faràn sinó que ho estan fent. En Duran s’està desfassant. Va començar no volent-se apuntar a la Casa Gran, després proposant la sociovergència, i ara reunint-se amb el PSC i posant-se d’acord per no deixar a CDC i ERC poder contestar a la sentència del TC amb unes eleccions.

Em sembla que a CiU s’haurien de replentajar la idea de separar-se, la distància ideològica comença a ser extrema. Per tant, primer de tot demanaré al senyor Duran que no vulgui el poder per el poder, que pensi en el país i no en ell, en segon lloc i per si el senyor Duran no li ve de gust ajudar al país li demanaré a CiU i sobre tot al senyor Mas que es plantegin seriosament la idea de disoldre la federació i d’aquesta manera fer-li cas al senyor Recoder que porta ja força temps plantejant-ho sense resultat. Escolteu a Recoder, alcalde de St. Cugat, que sembla que és qui té força clares las ideas.

http://paper.avui.cat/article//politica//145693/govern/tenim/massa/progres/la/transicio.html

Si us plau, senyor Duran no perdi els papers i fassi o digui bestieses. Miri pel futur de Catalunya i no pel seu.

És un bon moment per fer política? Diuen que el bon mariner es descubreix quan hi ha tormenta. Pot ser amb els polítics passa igual però en comptes de tormenta tenim CRISI. Ara resulta que en ZP vol anar a la reunió amb el G-20 i el G-8. Creu que és injust que Espanya no pugui ser representada a la cimera. Normal, sobretot tenint en compte que fa poc va dir que Espanya tenia l’economia més segura del món. Pot ser ara es descobrirà que Espanya no té res a dir a Europa, ni encara menys al món.
També diuen que ara serà un bon moment per Catalunya. Bon moment? Però si tenim crisi, com pot haver-hi bon moment per ningú? I és que es veu que Catalunya pot aprofitar la crisi per desmarcar-se d’Espanya. Tampoc ho entenc, diga’m ignorant. Segons el meu parer Catalunya ha estat amb crisi sempre, sobretot des de que Espanya ens fot els calers sense cap mena de mirament. I amb la crisi financera mundial no crec que la crisi que ja tenim es redueixi, ans al contrari, en tot cas augmentarà. Així doncs totes aquestes espaculacions que giren al voltant de la crisi només es deuen a la premsa. A una premsa que cada dia és pitjor. Que es mou per valors i no per informar el poble. No diré noms però crec que s’hauria de plantajar una renovació dels mitjans de comunicació catalans i potser també mundials.
Vivim enganyats i envoltats d’espaculacions que ens fan creure les coses més innedites i incoherents que ens podem imaginar. Però ens les creiem, això és el més trist.

Podríem titllar de incoherents els actes presenciats el dia del derbi. Bé, potser pensareu que és un tema que ja ha sonat massa, que ja s’ha dit tot, però jo no em puc estar de parlar-ne i menys si encara no entenc algunes coses essencials.
La venta d’entrades no pot ser controlada, és a dir, ningú podia saber que s’estaven venent entrades als seguidors més radicals del F.C.B. Tot i això, els mossos van escoltar, fins arribar a l’estadi, a tots els 500 boixos nois que van assistir al derbi. Un cop allà els boixos, des de fora del camp, ja van començar a encendre bengales i, fins i tot, llençar-les.
Vist això, tota persona amb dos dits de front, no deixaria entrar aquests energúmens dins de l’estadi, i en el cas de veures obligat a fer-ho, cosa que jo personalment no entendria, requisar-los-hi totes les bengales o altres instruments amb els quals podessin provocar aldarulls. Tot això, com es va poder comprovar, no es va fer. Els boixos van entrar al camp i amb ells les bengales, les quals posteriorment van llençar contra l’afició perica. Indignant. Però més indignant encara és veure, en imatges per la televisió, com els mossos es miraven el que estava passant sense ni tan sols immutar-se. Ja vessa el got quan en declaracions a les ràdios, un cop finalitzat el partit, sents parlar al cap dels mossos dient que aquests havien rebut ordres de no fer res per no crear aldarulls innecessaris. Aleshores, tu, sentit les declaracions en directe et preguntes: I que collons (si em permeteu l’expressió) estaven ocurrent sinó aldarulls? Es pensaven, potser, els que donaven les ordres i que naturalment no estaven en el lloc de l’ incidència que les bengales anomenades eren les utilitzades per els nens i nenes la nit de Sant Joan? Ridícul és que en un moment de tensió i amb possibilitat de que hi haguessin ferits greus la policia nacional del territori no mogués ni un sol dit per evitar uns fets que semblen més comuns en partits de futbol de països com Argentina que no pas del nostre. I el més trist, si es pot estar més trist encara, és que això es pot tornar a repetir, perquè algú es preocuparà de controlar d’una vegada l’entrada de bengales als camps de futbol?
De veritat que no entenc res. I dementre tot això no funciona, dementre els EUA estan en crisi financera, és a dir la primera potència mundial està en crisi, el nostre president del govern surt dient que l’economia espanyola és la més forta del món… I dementre ell diu això, a Catalunya dos partits polítics es manifesten a favor del bilingüisme i dient que el castellà està perseguit pels catalans. Aquest Albert Rivera no deu tenir gaire cosa a fer, perquè a ell el finançament de Catalunya, tema principal aquests dies i a la vegada, encara que ja se’ns faci pesat, tant important pel nostre país i la seva evolució, no l’interessa gens, ell l’únic que vol és donar la nota i fer-se sentir. Ja ho va fer durant la campanya electoral de les primeres eleccions en que es va presentar el seu partit, sortint despullat i cridant l’atenció d’aquells que no enteníem que era aquell partit i de quin corrent era. Ara per l’onze de setembre, diada nacional catalana, es va reunir amb alguns militants i simpatitzants del seu partit, a l’avinguda Josep Tarradellas amb una estelada cobrint-los els ulls dient que el català i els catalans, doncs, els ofuscaven. I ja per finalitzar aquest recull de imbecil•litats, si s’em permet, aquesta última manifestació que ja han repetit en diverses ocasions. El més fort és que en aquest cas el partit popular, en minúscules, s’hi ha afegit, poc després que la Unió Europea declarés que el castellà no està perseguit. Ridícul, pensava que la Sanchez-Camacho era un pèl més seria, m’equivocava.
Disculpeu-me pel comentari d’avui, m’he allargat massa. No era la meva intenció però és que dementre escric em vaig escalfant i no pararia. I és que en aquest país nostre, cada dia és una odissea llegir-se el diari o mirar les noticies locals. Una vertadera odissea.