Professor de la Universitat de Notre Dame, nascut a Escòcia el 1929 i docent als EUA des de 1970, Alasdair McIntyre, a través de la seva obra After Virtue, ha fet unes de la gran aportacions no només al pensament comunitarista en particular, sinó també a la filosofia moral contemporània en general. Autor d’altres obres influents en la teologia, el marxisme, la racionalitat, la metafísica, la ètica i la història de la filosofia, McIntyre, al llarg de la seva vida, ha realitzat un viatge intel·lectual des del marxisme al catolicisme i d’Aristòtil a Tomàs d’Aquino, i actualment és un prominent filòsof de la política tomista. Caracteritzat sobretot per la seva antipatia al món modern, liberal i capitalista, creu que la filosofia moderna i la vida moderna es caracteritzen per l’absència d’un codi moral coherent i defensa que a la majoria de persones els manca un sentit significatiu de propòsit a les seves vides i també una autèntica comunitat. Podríem dir que la tesi d’After Virtue és la voluntat de cultivar les comunitat unides per una concepció de la vida bona que dirigeixi i emmarqui els projectes vitals dels seus membres.
La teoria política contemporània neix a partir de John Rawls i la seva obra A theory of justicie. De les crítiques que se li han realitzat han sorgit les principals corrents teòriques actuals, des del neoliberalisme de Nozick, passant pels marxistes i els feministes, fins als comunitaristes.
Rawls, al seu segon llibre, Political Liberalism, parla de la teoria política a resultes del pluralisme. Per ell, les discrepàncies ètiques en la societat no tenen una solució que pugui ser imposada per cap model d’estat. Les persones tenen drets individuals i la democràcia no pot invalidar-los. Per tant, qualsevol teoria que tingui com a premissa els drets individuals no es pot afrontar al pluralisme. McIntyre, a la seva crítica a Rawls, sosté que les teories polítiques normatives no són commensurables entre si, argumentant que aquestes discrepen entre visions diferents de l’antropologia humana i les prioritzacions dels drets, les quals poden ser incompatibles.
McIntyre a After Virtue, va fer una lectura apocalíptica del món modern. Com a postmodern apocalíptic considera la il·lustració i el liberalisme, amb tot el que han comportat, el pluralisme i l’individualisme, els culpables d’un món regit per l’atomització i allunyat del contextualisme que ell defensa. Per ell, s’ha d’afrontar aquest model, que ens porta a una realitat desconcertant, a partir de la religió entesa, en sentit ampli, com a comunitat de sentit, com un vincle que ens constitueixi i ens doni sentit, que faci que l’home pugui esdevenir un ésser virtuós i pugui així, tendir cap a una finalitat donada. És aquí, on pareix l’aristotelisme d’Alasadair McIntyre, en la creença que sense una teleologia no hi ha cap possibilitat de poder donar a tothom un lloc a la societat, i que les persones van a la recerca d’una identitat, de l’autorealització.
De fet, tot allò que ell va assenyalar ha sigut la tendència que ha seguit el món durant les últimes dècades. La vida ja no tant sols està atomitzada, sinó que s’està tornant líquida. Les referències vitals s’han globalitzat i han crescut diferents tensions com a reacció d’un descontentament amb el liberalisme i les fites desconcertants de la modernitat, com poden ser les religions new age, l’ecologisme i els moviments antisistema per citar-ne alguns.
Potser McIntyre és massa radical, no cal tornar al discurs aristotèlic pur i retornar al discurs de les virtuts grec. Però es va avançar al que ens trobarem a les properes dècades a resoltes de la crisi actual? És una crisi de tot el sistema, o tant sols el financer? Seria interessant agafar les reflexions de McIntyre per tal d’afrontar el que ens depara la situació de desconcert actual, sense prendre’l al peu de la lletra, però si, potser com un referent intel·lectual al qui li han mancat defensors al món de la filosofia.

El que ha estat el lema de tota la meva vida i que porto al cor vull que sigui el meu crit en aquest moment transcendental: Visca Catalunya lliure!

LA DIGNITAT DE CATALUNYA

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

Diu Serrat que Benedetti deixa a tota l’America Llatina uns grans ideals de llibertat, justicia i solidaritat, i afegeix que era “como diría Machado, un hombre en el mejor sentido de la palabra, un hombre bueno”. Llegiu-lo i comproveu-ho vosaltres mateixos…

Últimament amb la guerra Israel-Palestina ens trobem amb varies opinions. Les que són pro-Israel, mal vistes per la majoria de la societat, les pro-Palestina, mal vistes pels pro-Israel, i els que no es posicionen al costat de ningú, simplement perquè posicionar-se al costat d’ algú en una guerra significa formar-hi part i a estar-hi d’acord, almenys aquesta és la meva visió. Tolero les tres posicions. Però em quedo amb la tercera. La manifestació d’ahir a la tarda a Barcelona organitzada per la plataforma Aturem la guerra va allunyar-se de tota posició neutral i simple en contra de la guerra i es va posicionar, potser per el assistents més que pels organitzadors, en una manifestació pro-Palestina en tota regla. Les imatges mostrades en tots els diaris i també a la televisió mostren una manifestació de Palestins enfurismats que cridaven en contra de Israel i a favor de Palestina. No era una manifestació en contra de la guerra sinó a favor d’uns dels bàndols d’una guerra que fa molts anys que dura i sembla que en durarà força més si ningú extern posa un mica d’ordre.

Algú m’ha retret no haver assistit a la manifestació, per això escric aquestes ratlles. Aquí teniu la meva explicació del que em va semblar la manifestació d’ahir i el perquè no hi vaig assistir.

Permeteu-me que digui NO a la guerra però no em feu posicionar-me en cap dels dos bàndols.