La dignitat de Catalunya

M’afageixo a la iniciativa presa per els mitjans de comunicació catalans així com diferents associacions i, és clar, a la opinió de la societat civil que comparteix aquest sentiment de defensa de la dignitat del nostre pais. Us copio el text sencer de l’editorial que conjuntament publicaven avui un total de dotze diaris catalans.

LA DIGNITAT DE CATALUNYA

Després de gairebé tres anys de lenta deliberació i de contínues maniobres tàctiques que han malmès la seva cohesió i han erosionat el seu prestigi, el Tribunal Constitucional pot estar a punt d’emetre sentència sobre l’Estatut de Catalunya, promulgat el 20 de juliol del 2006 pel cap de l’Estat, el rei Joan Carles, amb el següent encapçalament: “Sapigueu: que les Corts Generals han aprovat, els ciutadans de Catalunya han ratificat en referèndum i jo vinc a sancionar la llei orgànica següent”. Serà la primera vegada des de la restauració democràtica de 1977 que l’alt tribunal es pronuncia sobre una llei fonamental ratificada pels electors. L’expectació és alta.

L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el Tribunal Constitucional ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes.

Repetim, es tracta d’una situació inèdita en democràcia. Hi ha, no obstant, més motius de preocupació. Dels dotze magistrats que componen el tribunal, només deu podran emetre sentència, ja que un (Pablo Pérez Tremps) està recusat després d’una tèrbola maniobra clarament orientada a modificar els equilibris del debat, i un altre (Roberto García-Calvo) ha mort. Dels deu jutges amb dret a vot, quatre continuen en el càrrec després del venciment del seu mandat, com a conseqüència del sòrdid desacord entre el govern central i l’oposició sobre la renovació d’un organisme definit recentment per José Luis Rodríguez Zapatero com el “cor de la democràcia”. Un cor amb les vàlvules obturades, ja que només la meitat dels seus integrants estan avui lliures de contratemps o de pròrroga. Aquesta és la cort de cassació que està a punt de decidir sobre l’Estatut de Catalunya. Per respecte al tribunal –un respecte sens dubte superior al que en diverses ocasions aquest s’ha mostrat a ell mateix– no farem més al·lusió a les causes del retard en la sentència.

La definició de Catalunya com a nació al preàmbul de l’Estatut, amb la consegüent emanació de “símbols nacionals” (¿que potser no reconeix la Constitució, al seu article 2, una Espanya integrada per regions i nacionalitats?); el dret i el deure de conèixer la llengua catalana; l’articulació del Poder Judicial a Catalunya, i les relacions entre l’Estat i la Generalitat són, entre altres, els punts de fricció més evidents del debat, d’acord amb les seves versions, ja que una part significativa del tribunal sembla que està optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirurgies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el seu bloqueig. No només estan en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977, que va fer possible la pacífica Transició. Hi ha motius seriosos per a la preocupació, ja que podria estar madurant una maniobra per transformar la sentència sobre l’Estatut en un verdader tancament amb pany i forrellat institucional. Un enroc contrari a la virtut màxima de la Constitució, que no és altra que el seu caràcter obert i integrador. El Tribunal Constitucional, per tant, no decidirà únicament sobre el plet interposat pel Partit Popular contra una llei orgànica de l’Estat (un PP que ara es reaproxima a la societat catalana amb discursos constructius i actituds afalagadores). L’alt tribunal decidirà sobre la dimensió real del marc de convivència espanyol, és a dir, sobre el més important llegat que els ciutadans que van viure i van protagonitzar el canvi de règim a finals dels anys setanta transmetran a les joves generacions, educades en llibertat, plenament inserides en la complexa supranacionalitat europea i confrontades als reptes d’una globalització que relativitza les costures més rígides del vell Estat nació. Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda, els pactes s’han de complir.

Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver de suportar la mirada irada dels que continuen percebent la identitat catalana (institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impedeix a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els seus impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els quantiosos beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més pes demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la Unió Europea, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a l’obsessiu escrutini de l’espanyolisme oficial. I acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquests dies, els catalans pensen, sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.

Estem en vigílies d’una resolució molt important. Esperem que el Constitucional decideixi atenent les circumstàncies específiques de l’assumpte que té entre mans –que no és sinó la demanda de millora de l’autogovern d’un vell poble europeu–, recordant que no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel·lència és la prudència. Tornem a recordar-ho: l’Estatut és fruit d’un doble pacte polític sotmès a referèndum. Que ningú es confongui, ni malinterpreti les inevitables contradiccions de la Catalunya actual. Que ningú erri el diagnòstic, per molts que siguin els problemes, les desafeccions i les contrarietats. No som davant d’una societat feble, postrada i disposada a assistir impassible al deteriorament de la seva dignitat. No desitgem pressuposar un desenllaç negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt qualitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

On és la democràcia?

El 25 d’Octubre es van complir 30 anys de la creació de l’Estatut de Sau l’any 1979. Algú se n’ha adonat? Algú n’ha parlat?
Com parlar-ne si estem esperant que la seva reforma sigui guillotinada per un tribunal constitucional sense cap mena de credibilitat. L’Estatut del 79 era un Estatut ple d’emoció i esperança, un estatut que ens acostava més cap a l’autogovern que la Catalunya postfranquista necessitava per sortir del forat negre on s’havia ficat. Els seus constituents van ser els que van aconsellar ara farà 3 anys a Pasqual Maragall per la reforma de l’Estatut.
Així doncs, no volem recordar aquell Estatut d’una època on tot era coratge, valentia, i mirar endavant? Ara mirem endarrere, els polítics es retreuen els actes que han fet o no al passat i ningú mira aquesta Catalunya, que perdonin senyors del PSC no sap on va per molt que vostès ho diguin. Ara Catalunya tot és corrupció, i rèpliques entre catalans. Durant la Transició a Catalunya hi havia un desplegament de partits molt important, tots amb un objectiu en comú, la democràcia. Tot anaven a una, amb petites rèpliques entre ells normals entre ideologies diferents. Però ara ja no tenim ni democràcia.

Cal doncs, una regeneració del sistema. El sistema democràtic actual es va formar durant la Transició de forma que els partits polítics, vinents tots de la clandestinitat i molt atacats durant el franquisme, prenguessin força i importància dins de la ciutadania i la societat. Ara no necessitem enfortir cap partit, necessitem enfortir un sistema que s’està quedant estancat, tal i com diu la senyora Nebrera d’una manera poc elegant. Ara necessitem crear transparència, per tant democràcia, però una democràcia moderna, que se centri en fer política i no per enfortir ningú.
Ara m’arriscaré dient que potser els partits polítics que van prendre importància durant la Transició s’haurien de dissoldre. Convergència Democràtica de Catalunya, ja va fer la seva funció durant la Transició, una feina impecable, amb l’ajuda és clar de tot un moviment centrista que hi havia a Catalunya, molt ben explica’t en un dossier de Joan B. Culla, anomena’t “L’evolució de l’espai centrista a Catalunya (1976-1982)” format entre d’altres per l’Esquerra Democràtica de Catalunya. Ara Convergència té el monopoli del catalanisme, diguin que no molta gent, segueix essent la força catalanista principal del país. Convergència però s’ha quedat estancada al sistema democràtic de la Transició i canviant aquest sistema quedaria mal parada. Ja no queda ningú a Convergència amb el discurs de la Transició, el defensen quatre gats perquè a vegades abandonar els orígens és complicat, però són quatre gats que tenen un pes molt significatiu dins el partit i per tant marquen la direcció de moltes decisions. El que està clar és que Convergència ja no és el partit que era, ha canviat com ho ha fet Catalunya, però no ha escollit el camí correcte. Segueix defensant coses que s’han defensat durant massa temps i que ara han perdut tot el sentit. Us parlaré més a fons de la meva opinió sobre Convergència en un altre post més endavant.
Per millorar el sistema aquests grans partits que tenen el monopoli ideològic haurien de dissoldre’s. Necessitem renovació, i per renovar el sistema primer s’han de renovar els partits. Sembla que en aquestes noves eleccions s’hi presentaran forces candidatures noves que esperem que aportin una mica de corrent d’aire a aquest sistema i recuperem les ideologies, que mica en mica s’estan perdent i diluint en aquest sistema. Ja sigui Reagrupament, Plataforma per Catalunya, Unión Progreso y Democrácia o la Nebrera. Veurem doncs, si aquestes noves eleccions que comencen ara a poc a poc amb les campanyes electorals marcades per el cas Pretòria i Millet, donaran a Catalunya aquesta empenta que necessita per deixar de ser aquesta nostres pobra, bruta, trista i dissortada pàtria de que ens parlava el gran Espriu.

Un Obama i una bona oposició

L’Obama ha tornat la il·lusió per la política. Ens ha tornat la il·lusió per creure que encara hi ha gent que vol dedicar la seva vida al país, i que es planteja la idea de què pot fer ell pel país i no què pot fer el país per ell.

Un polític carismàtic, amb una oratòria exepcional, entregat al poble, proper, i renovador. Abans de polític Obama ha estat ciutadà i és que per entendre que passa al nostre país ens falten ciutadans com Obama, i d’aquesta manera, doncs, també polítics com Obama.

Així doncs, sóc dels que penso que Catalunya necessita un Obama, i utilitzo l’Obama perquè ara està de moda. Tot i que en podria anomenar d’altres, al PS francés ha estat apunt de ser presidit per un jove polític amb una oratòria igual d’excepcional que la d’Obama, amb una empenta envejosa i un coratge esperançador.

Amb tot això us vull comentar les accions del sr. Mas últimament des de les files de l’oposició.

Últimament el sr. Mas, està fent una oposició de treures el barret. Sembla que s’està acomodant a la cadira de cap de l’oposició. Sembla que comença a comprendre, des de la prespectiva actual què necessita el poble català, i el poble català ara mateix no necessita que els polítics es retreguin accions sinó que en presentin de noves. Necessiten que el sr.Mas fassi oposició en el bon sentit de la paraula, que critiqui al govern, però que n’exposi una solució a tot allò que hagi criticat.

Sembla que ultimament ho està fent bé i esperem que duri i que això ens porti a guanyar-nos la confiança d’uns catalans, que em sap greu dir-ho, però fa temps que estàn perduts políticament.Em pregunto si el sr. Mas s’ha fixat en la oposició que porta fent el Partit Conservador britànic durant les tres últimes legislatures. David Cameron està fent un oposició esplèndida. Des de la derrota del Partit Conservador a les generals del 2005 es va començar a posar de manifest la necessitat de modernitzar aquest partit. Així Cameron va començar a invocar, amb una filosofia Tory i una oratòria especial, una emfatització d’alguns aspectes que tenien el major interés per tota la comunitat britànica i que el poble comença a prendre millor que les accions del govern laboralista actual.

Potser no necessàriament és un Obama el que necessitem, sinó simplement una cultura política de nivell i d’àmbit mundial i no Espanyol, perquè si hem de seguir al sr. Zapatero o al sr. Rajoy no anirem enlloc.

L’altre dia llegia un article al País que si llegiu us ajudarà ha entendre les meves paraules.

Dues nacions dues seleccions?

Avui un dels debats més animats que ens podem trobar sobre la taula és el de la selecció espanyola i els catalans. I és que ara està en dubte de molts catalanistes si poden o no anar amb la selecció espanyola. La veritat és que aquesta última eurocopa la selecció espanyola ha canviat, ha deixat de ser una selecció espanyolista centrista 100%, més ben dit, ha deixat de ser la selecció de Raúl, de Guti, etc i és una selecció més oberta i més simpàtica, que recull més futbol que no pas espanyolisme. Qui realment no ha canviat és l’afició, seguim sentit el Manolo el del bombo, i gent com els de la COPE que titllen aquells que no van amb la selecció com a “hilipolles i imbècils”. Crec que tot catalanista pot anar amb la selecció espanyola, com altres van amb la francesa o l’alemanya,etc. Crec que el futbol és una cosa i la política una altre. Això si, jo no puc anar amb una selecció que prohibeix a la meva participar a un mundial de futbol. Així que jo sóc un Catalanista que ja no es pregunta si pot animar a la selecció espanyola, directament sé que no ho puc fer. I és que dues nacions, dues seleccions!

Per això reclamem molts poder tenir la nostre pròpia selecció i deixar-nos de debatre si podem o no podem anar amb una selecció que molts no sentim nostre.